FA ALGUNS MESOS, COMENTANT L’ARTICLE D’UN AUTOR DELS ANOMENATS "POSTMODERNS", DISCUTIA AMB EL PROFESSOR JOAN ESTRUCH AL VOLTANT DEL TERME "PENSAMENT DÈBIL".

Ell va sentenciar, “m’és igual si el pensament és dèbil o no és dèbil, però si us plau, que sigui pensament”. Crec que la mateixa frase la podem aplicar als arguments que aporta el professor Sotelo en l’article “La disolución de la familia”. La seva descripció de l’evolució històrica de la família, la seva composició, les seves desigualtats i formes diverses, és acurada. Ara bé, a parer meu, crec que encara manca la pregunta central: les famílies actuals, sigui quin sigui el seu model, exerceixen les funcions imprescindibles que tenen encomanades?

Haver de centrar el debat sobre les famílies en si són de parella o de mare o pare sol; en si són de parella homosexual o heterosexual; en si la parella és de fet, matrimoni canònic, divorciada o ajuntada, etc. crec que és estèril. Com diu el primer principi de la sociologia, les coses són com són i per més que no ens agradin moralment, això no les fa desaparèixer. Crec que el debat s’ha de centrar en com les famílies exerceixen el seu rol central: l’educatiu.

I aquí és interessant, tal com fa Sotelo, relligar els aspectes més quotidians amb aquelles dinàmiques socials més globals. Per exemple, tothom té la sensació que els pares i/o mares no tenen temps: ni per estar amb els infants, ni per fer reunions amb les mestres, ni per acompanyar-los a les activitats extraescolars, etc. Per què els pares i mares no disposen de gaire temps, arriben a casa cansats i els caps de setmana necessiten “desconnectar”?

La resposta més corrent la podem trobar en el binomi treball – consum. Els adults necessiten treballar més perquè les seves despeses són més importants i el seus nivells de consum també. Però, qui s’emporta els beneficis d’aquest temps, d’aquest treball, d’aquest esforç? Les famílies, que disposen cada vegada de menys temps per als seus infants, o bé els bancs i caixes i les grans multinacionals del telèfon, l’electricitat i el vehicle? No és menys cert que determinades famílies no comparteixen el temps amb els seus fills/es perquè no saben de què fer-ne i, els infants, més aviat els atabalen. D’acord. I en d’altres casos, com s’acostuma a mostrar en les famílies objecte de la intervenció de la Supernanny, unes famílies desbordades pel nou model “d’infant exigent”, intenten comprar una mica de tranquil·litat a cop de mòbil, “play station” o viatge a Disneyland. De fet, en aquestes famílies, en les quals el drama és la manca de referents educatius, la manca d’organització familiar i la manca d’elements per construir una autoritat paterna positiva, els beneficis per a certes empreses encara són més grans. Sembla que tothom hi guanya amb les famílies joves: els bancs i caixes amb unes hipoteques per a tota la vida, els constructors, l’Estat, les grans empreses, la publicitat, etc.

Però en aquest context complex, la pregunta, més enllà del típic discurset de culpabilitzar famílies i escola perquè no fan la feina ben feta, per part d’aquells que s’omplen les butxaques a costa seva (nostra!); és per a qui acompanya i ajuda les famílies en la seva funció central: l’educació dels infants.

Després de constatar que educar en uns valors, siguin els que siguin, en unes actituds i en unes normes és cada dia més complex, topem amb el mur de la indiferència cap a la difícil tasca de les famílies de proporcionar una educació de qualitat. I per tant, a nivell estructural, quines són les mesures de suport a les famílies per tal que disposin de més temps per estar amb els infants(sabent que som el país europeu que passa més temps a la feina i amb la productivitat més baixa)? Quines ajudes econòmiques reals hi ha per a unes famílies que, de mitjana, els costa uns 5.000 € anuals mantenir cada fill/a? Quines polítiques combaten el creixent fenomen de la pobresa infantil, una pobresa que hipoteca tota la vida dels infants que la sofreixen amb greus conseqüències a nivell de salut, educació i socialització? Quin suport real tenen les famílies amb infants amb deficiències,< discapacitats, o dificultats de comportament o cognitives? Més enllà de la sisena hora, quins programes d’acompanyament i orientació a les famílies estan a disposició dels progenitors? Quines escoles, amb uns/es professionals que han superat el discurs de culpabilització a les famílies, engeguen projectes d’acompanyament educatiu a les famílies? Etc.

Moltes altres són les preguntes que ens podríem fer al voltant del tema que proposa Sotelo sobre la interacció entre una societat capitalista de consum i l’educació familiar. Unes preguntes que podria acabar responent, parafrasejant Estruch, que m’és igual quin tipus de família sigui, però si us plau, que puguin exercir una educació de qualitat amb els seus fills i filles!. Ens juguem massa coses com per no treballar des de tots els àmbits, pedagògic, social, polític..., per trobar-hi bones respostes.


Per saber-ne més !

- BECK – GERNSHEIM, E. (2003): La reinvención de la familia: en busca de nuevas formas de convivencia. Barcelona, Edicions Paidós Ibérica, 276 pp.
- CARDÚS, SALVADOR (2004): El desconcert de l’educació. Barcelona, Edicions La Campana, 352 pp.
- FLAQUER I VILARDEBÓ, LLUÍS (1999): La estrella menguante del padre. Barcelona, Editorial Ariel, 1999.
- MEIL LANDWERLIN, G. (2006): Pares i fills a l’Espanya actual. Barcelona, Publicació de l’Obra Social de la Caixa. Versió pdf

Article d’opinió aparegut a “El País” edició del 27/09/2006