- La culpa no és meva!

- Ah no?... i de qui és, doncs?

De la profe que em té mania, dels companys que em distreuen, dels meus germans que no em deixen estudiar, dels meus pares que em pressionen massa, de la universitat que no m’estimula, de la societat que em dibuixa un futur molt negre.... hi ha un munt de gent a qui donar les culpes. És una cosa que he après del meu pare.

- Estic esperant una resposta –insisteix la mare.

Estic temptat de deixar-li anar qualsevol de les excuses que sempre em serveixen per deslligar-me de la meva pròpia culpa, però decideixo no fer-ho tant descaradament.

- Jo també estic decebut –dic finalment.

És una altra possibilitat. El recurs de fer una mica de pena funciona molt bé amb la mare.... ho he vist fer al pare un munt de cops. I ella acostuma a empassar-s’ho sense problemes.

Miro de posar aquella cara de gos apallissat amb què el pare arriba a casa de vegades quan n’ha fet alguna que sap que acabarà en discussió. Ell la té molt apamada, aquesta expressió.... bé, aquesta i la d’indignació contra un món que sembla arrenglerar-se permanentment per fer-li la vida difícil. Quantes vegades l’he sentit dir allò de: “no sóc prou valorat” o allò altra de: “la gent no en sap”. En general, pel meu pare, la gent no en sap de res, ni de conduir ni d’opinar ni de divertir-se ni tan sols de pensar. De fet, només ell sembla saber què cal fer en cada ocasió, i són els “altres” els que tenen una mena de culpa perpètua que ens afecta als nostres, als que en sabem.

- Home, sergi tampoc és això. Si tu has fet el que calia...

Perfecte! La cosa comença a donar un tomb cap al sentit correcte. La mare ja ha quedat impactada per la meva tristor contra un món injust que mira de fer-me mal. Quin instint de protecció tant eficaç!... i què pràctic per a mi.

És que.... -dic mantenint la mirada baixa com cal fer en aquestes ocasions–, és que... no sé com m’afectarà això.

Una petita pausa per destacar el mal moment que estic passant. Només un parell de segons.

Jo he fet el que he pogut.

Ja està!! Jo ja he representat el meu paper de damnificat i ara només cal veure si la cosa cola o no cola. Miro la mare directament als ulls per reforçar aquesta idea de que la vida està essent molt dura amb mi.

- Vinga, home, no n’hi ha per tant, només és un examen.

I ...voilà!... vet aquí que el que havia començat com una esbroncada acaba essent una sessió de teràpia de suport als meus afectats sentiments. Com m’agrada!

Em retiro capcot, tal com cal, i deixo la mare predisposada a explicar que el món torna a ser injust amb el seu nen. Quan arribi el pare al vespre, aquesta serà, doncs, la versió oficial, i ell, n’estic segur, l’acceptarà sense gaires escarafalls ja que de seguida es veurà reflectit en aquesta injustícia.
És allò que sempre diu: “la vida és injusta amb els Santiago” –que som nosaltres–.

Amb la feina feta, m’estiro al meu llit i em col·loco els cascos per escoltar una mica de bona música. Entre la segona i la tercera estrofa de la primera cançó un pensament ve a destorbar la meva absoluta tranquil·litat d’esperit.

- I si tota aquesta fugida de la realitat em passa factura en el futur?

El neguit que aquesta idea m’ha produït, però, només ha durat el temps que una altra idea -més complaent- ha vingut a substituir-la.

- Al pare prou bé que li ha anat amb aquesta actitud.

No tinc, doncs, de què preocupar-me. És hora de tornar a la cançó, la cançó dels Sense Culpa.