Ser pares dels nostres fills comporta un compromís centrat en el nen que s’està construint mitjançant l’adquisició d’hàbits, l’aprenentatge i el descobriment constant, etc.

Ser fills dels nostres pares suposa també un compromís centrat en la persona gran, ja construïda i que ha de fer front a processos de dol, de pèrdua, de discapacitat, etc. des de l’experiència vital plena, en un procés encara educatiu.

Tanmateix, aquesta etapa de la vida, en la qual fem de pares dels nostres fills i alhora de fills dels nostres pares, és aquella en què la societat demana més de nosaltres.

Fins als 30 anys estem en un procés formatiu, que va des de l’escola primària fins als cursos de postgrau i mestratge que ens capaciten per al món laboral.

Després dels 30, quan hom s’independitza, estem pagant una casa, anem mancats de temps, treballem a tothora, vivim sota una pressió molt gran a causa dels rols que la societat ens atorga com a persones que treballen, que cuiden dels fills i que han de fer-se càrrec dels pares quan aquests viuen situacions de dependència. L’adult és qui té el rol d’aportar recursos per a sostenir la situació, ja sigui afectivament o econòmicament, per tal de viure amb “qualitat”.

Quant hom s’apropa a l’edat dels 65, la societat ens convida al descans. Dels 65 al final de la vida hi ha molt de temps per al descans. Aquest “temps d’improductivitat” pot estar “buit” si la societat no reconeix un rol d’utilitat.

Davant d’aquesta situació, els adults som més conscients de com ser pares i FER de pares, que de com ser fills i FER de fills. Ningú no ens ha ensenyat com hem d’afrontar la dependència que els nostres pares poden tenir i de com NO decidir per ells.

Per a fer de fills dels nostres pares hem d’estar amatents a respectar i reconèixer la història de la seva vida, tant personal com de parella o social, història de vida centrada en l’experiència i els significats personals que configuren la identitat pròpia, la identificació amb una generació. Es tracta de donar valor als fets sobre els quals han construït els seu projecte de vida.

Les persones, quan ens fem grans, podem perdre en capacitat d’autonomia física i funcional, però mantenim les nostres capacitats i les nostres potencialitats personals en major o menor grau. Hem de valorar i reconèixer les capacitats que els nostres pares (o la gent gran) mantenen i creure-hi, ja que si no caurem en la substitució vital, en substituir la persona fins i tot en allò en què encara és autònoma.

Però potser el més important és no treure’ls la capacitat de decidir, de fer-los participar en la presa de decisions, de seguir considerant-los algú que té criteris per decidir el que  es fa en família.

No en va, fer-se gran és gaudir de  l’oportunitat de FER-SE, de construir-se.